Amparo Moreno Sardà

Al setembre de 1969 em vaig traslladar a Barcelona per a iniciar la meva trajectòria professional com a docent en centres d'ensenyament secundari. L'ambient del final de la dictadura i la transició cap a la democràcia m'ajudà a madurar plantejaments que m'havia fet en les Universitats de Saragossa i València, i a adoptar un compromís polític feminista al que no he renunciat.

Al 1971 vaig començar a treballar com a periodista a Barcelona. Però el 1973 em van acomiadar de El Correo Catalán. Aquesta i altres circumstàncies m'obligaren a abandonar la premsa el 1978. I només vaig poder tornar com a col·laboradora a partir dels anys 90, i recentment com vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya en representació de la demarcació de les Terres de l'Ebre.

Vaig tornar a les aules universitàries el 1974, com a professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on he desenvolupat la gran part de la meva trajectòria professional com a docent i investigadora. I la Universitat m'ha obligat i m'ha facilitat reflexionar i investigar sobre el paper dels mitjans de comunicació en una societat democràtica, la cultura de masses i la societat de la informació, temes que he incorporat a la renovació de la docència.

En aquesta tasca ha resultat fonamental la crítica al ordre androcèntrico del discurs acadèmic que vaig formular en la meva Tesi Doctoral (1988, La otra Política de Aristóteles, Icaria, Barcelona), i en altres investigacions sobre el discurs històric (1986, El Arquetipo Viril protagonista de la Historia, LaSal, Barcelona) i els mitjans de comunicació (1998, La mirada informativa, Bosch, Barcelona). D'aqesta crítica es deriven els nous paradigmes (1992, Pensar la Historia a ras de piel, Barcelona, Ediciones de la Tempestad) que han orientat unes propostes no-androcèntriques en les que he treballat des de llavors (1999, Cap a una història de la comunicació des de Catalunya, ex-céntrica, plural i interactiva, Servei de Publicacions de la UAB), que concorden avui amb la necessitat de construir noves explicacions plurals, horitzontals y en xarxa, de forma cooperativa (2007, De qué hablamos cuando hablamos del hombre. Treinta años de crítica y alternativas al pensamiento androcéntrico, Icaria, Barcelona).

Aquesta experiència em fa pensar que las aportacions de les dones han d'anar més enllà dels estudis de "gènere": resulta imprescindible de-construir el pensament androcèntric per a renovar una Universitat anquilosada, per a formular un humanisme plural de forma cooperativa (http://dev-oaid.uab.es/passeig), i per a explorar les possibilitats que ofereixen les tecnologies digitals i Internet per a un periodisme que faciliti la participació ciutadana per a implantar una societat més justa (http://www.infoparticipa.es/).