Del racisme amagat sota la racionalitat

Publicat a la primera pàgina del suplement de Comunicació del diari AVUI, diumenge 12-III-1989

De tant en tant, els mitjans de comunicació de masses parlen de situacions i conflictes racistes al si de la nostra societat o en d'altres indrets d'aquesta Europa Occidental amb la qual compartim tantes arrels culturals.

I, quan aquests conflictes es fan públics, es produeixen nombroses declaracions que sovint posen de manifest que ens trobem davant d'un problema l'existència del qual ens incomoda reconèixer. És per això que en aquest debat cal començar per clarificar el que entenem per racisme.

La pretensió de superioritat

Jo diria que el racisme és, bàsicament, una creença: la creença que hi uns éssers humans superiors a uns altres. En aquest sentit, crec que la nostra cultura ‚s racista i que si no hagués estat i no fos avui encara racista, amb manifestacions més clares o més subtils, no seriem tal com som, ni col•lectivament ni personalment.

Només cal mirar al nostre voltant per veure-ho: les diferències en la distribució de l'espai social, que vol dir les desiguals possibilitats de vida, ens parlen d'una societat construïda, arquitectònicament i institucional, d'acord amb aquesta creença que hi ha uns éssers humans que tenim dret a viure bé mentre uns altres sobreviuen amb menys o més dificultats.

El problema és que això, que és tan clar en la construcció física i jurídica del nostre entorn, s'amaga avui entre paraules que semblen neutrals i objectives. Per això resulta clarificador veure com s'ha anat legitimant aquesta construcció racista al llarg del nostre passat.

Per exemple, el pensament d'Aristòtil s'articula entorn d'aquesta creença que hi ha éssers humans lliures (homes i dones de sang grega), i éssers humans no lliures, aquells i aquelles que no són grecs, bàrbars que els grecs tenen dret a fer esclaus per tal de poder no només viure, sinó viure bé. I encara distingeix més aquest pare de la nostra racionalitat, i diu que "per fer grans coses cal ser tan superior als nostres semblants com ho és l'home a la dona, el pare als fills, i l'amo als esclaus".

Certament, si creiem el que diu el filòsof, creurem amb ell que tot aquest ordre jeràrquic és natural. Però si, ben al contrari, sospitem de les seves paraules, podrem advertir-hi un sistema imaginari de classificació social construït per algun ésser humà que, per definir-se superior, necessita definir negativament la resta de dones i homes, tot recolzant les seves paraules en raó del sexe, de l'edat o de la pertanyença o no a la pròpia sang (el que anomenem normalment la raça, de la qual, com podem veure, es deriva la classe social). Un sistema, doncs, en el qual l'esquema racista elemental adopta diverses modalitats i es fa complex.

Des d'aquesta sospita, el problema ja no és tant el menyspreu del col•lectius que no són grecs, o de les dones i de les criatures gregues. El problema fonamental del racisme és aquesta visió distorsionada que Aristòtil té de si mateix: l'obsessió per creure's superior a altres éssers humans.

És a dir, el racisme no és tant la valoració negativa d'altres éssers humans, com la pretensió de superioritat: la valoració negativa d'altres dones i homes, apel•lant a les més diverses raons, és només un instrument per tal de construir la creença racista en un jo-nosaltres superior.

A més, aquesta visió negativa dels altres és, en realitat, la visió negativa que aquest jo, que vol veure's superior, té de si mateix si no adopta el comportament propi de qui es creu superior: la por que té de veure's com qualsevol altre ésser humà, precisament perquè creu que aquells éssers humans que no adopten actituds de superioritat... són inferiors.

El problema és que aquest sistema de pensament i aquesta pretensió de superioritat tan clara entre Aristòtil i també entre qui es proclama conservador queda amagada entre els qui ens diem progressistes o, al menys, racionals i objectius. Perquè el racisme l'hem assimilat amb el pensament racional.

Així, si examinem atentament el tractament que els diversos éssers humans reben als llibres escolars, veurem, en primer lloc, un aclaparador predomini de gent de pell blanca; i, entre aquesta gent, hi trobem notables diferències de tractament, segons el sexe, la edat i el lloc a la jerarquia social.

Predomini d'adults blancs

Mentre als llibres escolars dels primers cursos d'EGB dues terceres parts dels personatges són masculins, i, d'aquests, poc més del 50 % son adults, als llibres dels cursos superiors s'accentua aquest predomini de varons adults blancs, cosa que vol dir que cada cop hi ha menys referències als personatges no adults, nenes i nens, i a les dones. Aquest predomini de varons adults blancs és major als llibres de socials que als de llenguatge, i també més als textos (a les expressions argumentals) que a les il•lustracions, fins al punt que als textos dels llibres d'història de BUP podem advertir la quasi inexistència de dones i criatures que, curiosament, apareixen més sovint a les pàgines en què es parla de les cultures no europees.

Per tant, el sexisme adult d'aquest varó blanc, que a més encarna el sistema de valors de qui vol dominar el món, queda reforçat i reforça aquest esquema de pensament que és bàsicament racista.

I és aquest varó adult blanc, que exerceix i es beneficia del poder, el que es converteix en el concepte abstracte i objectiu d'allò que es considera humà als llibres que circulen per la Universitat, i que configuren el que en diem coneixement científic i nodreixen tot el pensament polític i informatiu.

Aquest és el model de comportament amb el qual ens hem hagut d'identificar, a cop d'exàmens i cursos escolars. I és aquesta obsessió per creure'ns superiors el que empeny les múltiples i diverses actituds racistes que ens surten, amb més o menys virulència segons les angúnies del moment: la por a veure'ns inferiors si no ens ajustem a les mides del que hem après a creure superior, ens porta llavors a refugiar-nos en diversos "jo-nosaltres", tan se val que parlem de la família, els amics, la gent d'aquest poble, aquest o l'altre club, o d'aquesta col•lectivitat cada cop més europea, més desenvolupada i moderna, menys... tercermundista.

Per això ens incomoda reconèixer el nostre racisme: perquè ens fa veure la irracionalitat de la nostra racionalitat, la credulitat que amaguem sota l'objectivitat i la cientificitat.